No-dualisme

El no-dualisme inclou una sèrie de tradicions filosòfiques i espirituals que emfatitzen l'absència de dualitat o separació fonamental en l'existència. ^[1] Aquest punt de vista qüestiona els límits imposats convencionalment entre jo i l'altre, ment i cos, observador i observat, ^[2] i altres dicotomies que configuren la nostra percepció de la realitat. Com a camp d'estudi, el no-dualisme aprofundeix en el concepte de no-dualitat ^[2] i l'estat de consciència no-dual, ^{[3] [4]} abastant una varietat diversa d'interpretacions, no limitades a un context cultural o religiós particular; en canvi, el no-dualisme emergeix com un ensenyament central a través de diversos sistemes de creences, convidant els individus a examinar la realitat més enllà dels límits del pensament dualista.

El no-dualisme fa èmfasi en l'experiència directa en lloc del dogma com a camí cap a la comprensió. Si bé la comprensió intel·lectual té el seu lloc, el no-dualisme emfatitza el poder transformador de les trobades de primera mà amb la unitat subjacent de l'existència. Mitjançant pràctiques com la meditació i l'auto-investigació, els professionals pretenen evitar les limitacions de la comprensió conceptual i captar directament la interconnexió que transcendeix les distincions superficials.^[5] Aquest aspecte vivencial del no-dualisme desafia les limitacions del llenguatge i del pensament racional, amb l'objectiu d'una forma de coneixement més immediata i intuïtiva.

El no-dualisme és diferent del monisme,^[6] un altre concepte filosòfic que tracta de la naturalesa de la realitat. Tot i que ambdues filosofies desafien la comprensió convencional del dualisme, l'aborden de manera diferent. El no-dualisme posa l'accent en la unitat enmig de la diversitat. En canvi, el monisme postula que la realitat es fonamenta en última instància en una substància o principi singular, reduint la multiplicitat de l'existència a un fonament singular. La distinció rau en la seva aproximació a la relació entre el molts i l' un.^[6]

Cada tradició no-dual presenta interpretacions úniques de la no-dualitat. Advaita Vedanta, una escola de pensament dins de la filosofia hindú, se centra en la realització de la unitat entre el jo individual ( ātman ) i la realitat última ( Brahman ).^[7] En el budisme zen, l'èmfasi es posa en l'experiència directa d'interconnexió que va més enllà dels constructes de pensament convencionals. Dzogchen, que es troba en el budisme tibetà, destaca el reconeixement d'una naturalesa innata lliure de limitacions dualistes. ^[8] El taoisme encarna el no-dualisme emfatitzant l'harmonia i la interconnexió de tots els fenòmens, transcendint les distincions dualistes, cap a un estat pur de consciència lliure de conceptualitzacions.